Who cast that first fateful tomato that started the La Tomatina revolution? The reality is no one knows. Maybe it was an anti-Franco rebellion, or a carnival that got out of hand. According to the most popular version of the story, during the 1945 festival of Los Gigantes (a giant paper mâché puppet parade), locals were looking to stage a brawl to get some attention. They happened upon a vegetable cart nearby and started hurling ripe tomatoes. Innocent onlookers got involved until the scene escalated into a massive melee of flying fruit. The instigators had to repay the tomato vendors, but that didn't stop the recurrence of more tomato fights—and the birth of a new tradition.
Fearful of an unruly escalation, authorities enacted, relaxed, and then reinstated a series of bans in the 1950s. In 1951, locals who defied the law were imprisoned until public outcry called for their release. The most famous effrontery to the tomato bans happened in 1957 when proponents held a mock tomato funeral complete with a coffin and procession. After 1957, the local government decided to roll with the punches, set a few rules in place, and embraced the wacky tradition.
Though the tomatoes take center stage, a week of festivities lead up to the final showdown. It's a celebration of Buñol's patron saints, the Virgin Mary and St. Louis Bertrand, with street parades, music, and fireworks in joyous Spanish fashion. To build up your strength for the impending brawl, an epic paella is served on the eve of the battle, showcasing an iconic Valencian dish of rice, seafood, saffron, and olive oil.
Today, this unfettered festival has some measure of order. Organizers have gone so far as to cultivate a special variety of unpalatable tomatoes just for the annual event. Festivities kick off around 10 a.m. when participants race to grab a ham fixed atop a greasy pole. Onlookers hose the scramblers with water while singing and dancing in the streets. When the church bell strikes noon, trucks packed with tomatoes roll into town, while chants of "To-ma-te, to-ma-te!" reach a crescendo.
Then, with the firing of a water cannon, the main event begins. That's the green light for crushing and launching tomatoes in all-out attacks against fellow participants. Long distance tomato lobbers, point-blank assassins, and medium range hook shots. Whatever your technique, by the time it's over, you will look (and feel) quite different. Nearly an hour later, tomato-soaked bombers are left to play in a sea of squishy street salsa with little left resembling a tomato to be found. A second cannon shot signals the end of the battle. | Qui va llançar aquella primera tomaca fatídica que va desencadenar la revolució de La Tomatina? La veritat és que ningú no ho sap. Tal vegada fóra una revolta antifranquista o un carnaval que se’n va anar de les mans. Segons la versió més popular de la història, durant el festival de Los Gigantes de 1945 (una desfilada de ninots de paper maixé gegants), un grup de locals que volien armar gresca per tal de cridar l’atenció, es van trobar amb un carro de verdures a prop i van començar a llançar-se tomàquets madurs. Espectadors innocents es van involucrar fins que l'escena va esdevenir una refrega massiva de fruita voladora. Els instigadors van haver de pagar als proveïdors de tomàquet, però això no va impedir la recurrència de més baralles de tomàquet -i el naixement d'una nova tradició. Temoroses d'una escalada descontrolada, les autoritats van promulgar una sèrie de normes relaxades que després, ja en la dècada dels cinquanta, es convertirien en prohibicions. El 1951, els locals que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la protesta pública va demanar el seu alliberament. El fet més insolent davant les prohibicions dels tomàquets va tenir lloc al 1957, quan els partidaris van simular amb tota mena de detalls el funeral del tomàquet; amb taüt i processó inclosos. Després de 1957, el govern local va decidir acceptar la situació, establir algunes regles, i acceptar la boja tradició. Encara que els tomàquets són els protagonistes, una setmana de celebracions condueixen a l'enfrontament final. És una celebració en honor als patrons de Bunyol, la Mare de Déu i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, música i focs artificials a la alegre manera espanyola. Per tal d’agafar forces per la imminent baralla, en la vigília de la batalla se serveix una paella èpica; un plat emblemàtic Valencià a base d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva. Avui en dia, aquesta festa sense restriccions té un cert grau d'ordre. Els organitzadors han arribat al punt de conrear una varietat especial de tomàquets de sabor desagradable, només per a l'esdeveniment anual. Les festes arrenquen a les deu del matí, quan els participants corren per tal de fer-se amb un pernil fixat damunt d'un pal engrassat. Els espectadors arruixen amb mànegues d’aigua els escaladors mentre canten i ballen als carrers. Quan les campanes de l'església donen les dotze del migdia, camions plens de tomàquets entren a la ciutat, mentre els càntics de "To-mà-quet, To-mà-quet!" arriben al crescendo. L'esdeveniment principal comença quan un tret d'un canó d'aigua dóna llum verda, per a què els participants comencen a esclafar-se i llançar-se tomàquets en un atac sense límits. Llaçadors de tomàquets de llarga distància, assassins a boca de canó, i els tirs de ganxo de rang mitjà, sigui quina sigui la seva tècnica, quan al final de l’esdeveniment es veurà (i es sentirà) molt diferent. Gairebé una hora després, els bombarders mullats de tomàquet es queden a jugar als carrers en un mar de salsa, on no queda ja quasi res semblant a un tomàquet. Una segona canonada assenyala el final de la batalla. |