ProZ.com translation contests »
Fourth ProZ.com Translation Contest: "Raising children" » Spanish to Catalan » Entry #2020

Source text in Spanish

Translation #2020

¿Qué les digo a los chicos? ¿Les diré que sean honestos y derechos, o que aprovechen cada ventaja de la vida? ¿Mística o pragmatismo? ¿Será equivocado inculcarles valores que el mundo parece despreciar?

¡Tanta infundada preocupación! Los hijos escuchan lo que les decimos, pero aprenden de lo que hacemos o dejamos de hacer. Cada pequeña acción, cada gesto, el tono de una respuesta, la inconsistencia entre dichos y hechos... nada escapa del atento escrutinio de esas personitas que la vida ha puesto a nuestro cargo.

Desconsiderados intrusos que demandan nuestro tiempo y atención hasta cuando no nos queda resto, escasos en años y en tamaño pero colmados de humana complejidad, los hijos invaden nuestra privacidad, desarticulan nuestros planes y desvían nuestra brújula hacia nuevos puntos cardinales.

Quisiéramos que estos repositorios inocentes de nuestros anhelos incumplidos sigan las sendas que hemos idealizado y que deseen lo que nos resulta más deseable, pero ellos tienen sus propios sueños y deseos, y deberán encontrar su propia senda.

Una y otra vez intentamos usar nuestra experiencia para protegerlos de los golpes, pero hay cosas que solo se aprenden tropezando, y los acertijos de la vida no tienen una única respuesta.

¡Maravillosos cachorros! Aprendemos de ellos, o con ellos, más que lo que enseñamos. En sus voces nuestras palabras adquieren una nueva perspectiva, y sus necesidades y desafíos nos hacen replantear ideas y sentimientos sedimentados tras años de rutina.

Nuestros hijos nos necesitan porque les señalamos el camino. Nosotros los necesitamos más aún, porque ellos son nuestra huella.
Què dic als nois? Haig de dir-los que siguin honestos i drets, o que aprofitin tots els avantatges de la vida? Mística o pragmatisme? Serà equivocat inculcar-los valors que el món sembla menysprear?

Tanta infundada preocupació! Els fills escolten el que els diem, però aprenen del que fem o deixem de fer. Cada petita acció, cada gest, el to d’una resposta, la inconsistència entre el que fem i el que diem... res no s’escapa de l’atent escrutini d'aquelles personetes que la vida ha posat al nostre càrrec.

Desconsiderats intrusos que demanen el nostre temps i atenció fins a tal punt que ja no podem més, menuts i amb pocs anys però acaramullats d’humana complexitat, els fills envaeixen la nostra privadesa, desarticulen els nostres plans i desvien la nostra brúixola cap a nous punts cardinals.

Voldríem que aquests magatzems innocents dels nostres anhels incomplets fossin les sendes que hem idealitzat i que desitgin el que ens resulta més desitjable, però ells tenen els seus propis somnis i desigs, i hauran trobat la seva pròpia senda.

Un cop i un altre intentem usar la nostra experiència per protegir-los dels cops, però hi ha coses que només s’aprenen quan ensopegues, i les endevinalles de la vida no tenen una única resposta.

Meravellosos cadells! Aprenem d’ells, o amb ells, més del que els ensenyem. En les seves veus les nostres paraules adquireixen una nova perspectiva, i les seves necessitats i desafiaments ens fan replantejar idees i sentiments sedimentats després d'anys de rutina.

Els nostres fills ens necessiten perquè els assenyalem el camí. Nosaltres els necessitem més encara, perquè ells són la nostra empremta.